Desconnecta l’automàtic i torna en si. S’adona de que ha estat repassant una vegada i una altra la mateixa paraula. Les lletres redones quasi poden travessar el paper. Però es que no es pot concentrar des que el veié a la finestra, la veié a la finestra, no ho sap, no li importa. Està confusa.
Malgrat tot sap que no era un somni, era real. Va veure la seua llum, aquesta llum que semblava estranyament bruta, com tacada pel fang.
El va veure, la va veure, recolzat a l’ampit de la finestra. Aquest àngel, unes dècimes de segon. Però des d’aquell moment, no pot pensar en altra cosa.

Com quan fa molt de temps que no ixes a córrer, i necessites estirar un poquet abans de començar per a no sofrir imprevists que tallen la carrera, els meus dits estaven també freds després de tant de temps sense escriure...
I ho he sentit enmig l’ànima, però hi ha vegades que l’ “impossible is nothing” sembla tan impossible, que vaig haver de parar una temporadeta per a adaptar-me a la nova rutina després de l’estiu.
Mai m’he queixat de la rutina (no molt), però es que aquest any era tan nova...

Però bé, reconec que els meus dits ara ja calents i preparats per a tornar amb més seguida (si més no per vacances i caps de setmana) estaven desitjosos de posar-se a escriure de nou. Perquè a més crec que el fred també contribueix a congelar-me’ls un miqueta.

- Vine amb mi...- va dir ella.
I el vell va allargar la mà per agafar-li la seua i va somriure.
- Què ja és l’hora de marxar?- va preguntar-li amb la curiositat d’un xiquet.
Ella va assentir bondadosa i li va passar el braç per sobre els muscles, en un gest protector.
Ell va agafar aire i els es van anar allunyant lentament, cap a l’horitzó.

No fa molt vaig anar fins a València a “La Casa del Llibre” a carregar i a gastar diners sols com jo se fer-ho.
I, encara que no en tinc pinta, sempre vaig a la secció juvenil. Ho sent, però la meua vena fantàstica va més enllà del que podríeu imaginar.
Així que efectivament, vaig endur-me, entre molts altres, la famosa “Emperadriu dels Eteris” de la Laura Gallego.
He de dir que no vaig acabar decepcionada, més que res, perquè ja sabia el que m’hi esperava quan el vaig agafar del meu estant.
No és la millor novel·la del segle, però gràcies a ella, a les llargues estones a la platja, no em vaig avorrir.
Francament crec que hauré d’anar interessant-me per altres coses i deixar que la meua vena fantàstica descanse algun temps, que li convé.
“- Però, si algú ha d’anar a buscar-lo, perquè has de ser precisament tu?
La Bipa va mossegar-se el llavi inferior, insegura sobre la resposta que havia de donar.
- Perquè si no ho faig jo, no ho farà ningú.”

Para i mira la sorra. Ha anat deixant un llarg rastre de petjades amb el peus descalços.
El Sol crema amb la intensitat del migdia encara que són les set de la vesprada.
S’ajup un cop més per a mullar-se la cara amb aquesta aigua salada; i mentre fa una mena de tassó amb les mans per a refrescar-se també el bescoll, mira les ones que li trenquen prop del peus i sent la textura de la sorra tova entre els dits.
La suor li regalima per l’esquena i li deixa marca a la camisa.
Veure el mar tan blau i cristal·lí li dona ganes de tirar-s’hi, però amb la roba xopa no es pot córrer, així que ho guarda per a més tard.
Gira el cap i veu que les ones ja han esborrat part del camí que han fet els seus peus.
I es posa dreta, decidida, i amb un última somriure reprén la correguda.

Aquest mem m’he l’ha passat la Carme Rosanas de "Nova col·lecció de moments"
He de dir que en ma vida havia fet un mem (ja sabeu que no porte molt temps fent caseta en aquest blog) però era plaent fer-lo...

1- M’encanta escoltar música, és la meua passió (potser més i tot que escriure)
2- Anar a la platja i tombar-me a la sorra mentre veig el blau del mar.
3- Gitar-me per la nit i que estiga plovent i així que la cançó de la pluja siga la que faça agafar el son.
4- Riure (molt), per qualsevol cosa i en qualsevol moment (això si que siguen adequats eh?). Us heu adonat que després de riure les coses que et passen mai són dolentes?
5- M’agrada el moment d’arribar a casa quan plou i canviar-te les sabatilles i els calcetins (que evidentment estan mullats!) i posar-me les sabatilles d’estar per casa.
6- Fer bogeries amb els meus amics (però de les sanes, eh?). Una vegada ens va enxampar una tronada d’estiu i vam haver de tapar-nos amb una tovallola d’aquestes de lavabo que jo portava a la motxilla.
7- Fer massatges (i que me’ls facen) sobretot al cap, en els cabells.
8- Gitar-me a les tantes de la matinada llegint (o escrivint si es que m’ha vingut la inspiració).
9- Anar pel carrer i que una persona et mire als ulls i et sostinga la mirada fins que passa de llarg.
10- Passar-me hores a la sala amb la televisió apagada i mirant el foc mentre parle amb les amigues de tota la vida.
11- Fer-me una abraçada amb les persones que estime, però de les de veritat.
12- Veure un xiquet acabat de nàixer i que t’agafe el dit amb la seua menudeta mà.
13- Anar al cinema amb els meus amics, com tota la vida, amb un cucurutxo gegant de roses que no t’acabes ni a la de tres.
14- El meu dia a dia.

Creia que seria difícil escriure les coses que em fan feliç, però fins i tot resulta que m'han faltat apartats!

En fi crec que aquest mem el podria passar a...

Passa la mà pel mirall per llevar el baf que l'entela, l'espai suficient per a poder veure's la cara. Tampoc li cal res més. S'observa al mirall i uns ulls emmarcats per ombres li retornen una mirada vidriosa.

Agita el cap sota una tovallola per a eixugar-se els cabells. Quan se la treu els rinxols castanys li cauen pels muscles, encara molls. El serrell li tapa gran part del front.

Es passa els dits entre els cabells amb una mà, i amb l'altra trau del calaix una xicoteta pinta. Deixa caure la tovallola a terra, i aquesta queda feta un bolic prop dels seus peus, talment com si es tractara d'un animal ferit.

Pentina els seus rinxols, conscient de que, encara que els estire, tornaran a la seua forma habitual així que la pinta vaja cap a un altre lloc. Quan li pareixen suficientment pentinats guarda la pinta al calaix, recull la tovallola i abans de sortir de l'habitació, dóna una última llambregada al mirall, d'on, evidentment, el seu reflex ha desaparegut.