dilluns, de desembre 29, 2008

Confusa

Desconnecta l’automàtic i torna en si. S’adona de que ha estat repassant una vegada i una altra la mateixa paraula. Les lletres redones quasi poden travessar el paper. Però es que no es pot concentrar des que el veié a la finestra, la veié a la finestra, no ho sap, no li importa. Està confusa.
Malgrat tot sap que no era un somni, era real. Va veure la seua llum, aquesta llum que semblava estranyament bruta, com tacada pel fang.
El va veure, la va veure, recolzat a l’ampit de la finestra. Aquest àngel, unes dècimes de segon. Però des d’aquell moment, no pot pensar en altra cosa.
divendres, de desembre 19, 2008

He vuelto...

Com quan fa molt de temps que no ixes a córrer, i necessites estirar un poquet abans de començar per a no sofrir imprevists que tallen la carrera, els meus dits estaven també freds després de tant de temps sense escriure...
I ho he sentit enmig l’ànima, però hi ha vegades que l’ “impossible is nothing” sembla tan impossible, que vaig haver de parar una temporadeta per a adaptar-me a la nova rutina després de l’estiu.
Mai m’he queixat de la rutina (no molt), però es que aquest any era tan nova...
Però bé, reconec que els meus dits ara ja calents i preparats per a tornar amb més seguida (si més no per vacances i caps de setmana) estaven desitjosos de posar-se a escriure de nou. Perquè a més crec que el fred també contribueix a congelar-me’ls un miqueta.
diumenge, de setembre 28, 2008

L'hora...

- Vine amb mi...- va dir ella.
I el vell va allargar la mà per agafar-li la seua i va somriure.
- Què ja és l’hora de marxar?- va preguntar-li amb la curiositat d’un xiquet.
Ella va assentir bondadosa i li va passar el braç per sobre els muscles, en un gest protector.
Ell va agafar aire i els es van anar allunyant lentament, cap a l’horitzó.
divendres, de setembre 26, 2008

L'Emperadriu dels Eteris

No fa molt vaig anar fins a València a “La Casa del Llibre” a carregar i a gastar diners sols com jo se fer-ho.
I, encara que no en tinc pinta, sempre vaig a la secció juvenil. Ho sent, però la meua vena fantàstica va més enllà del que podríeu imaginar.
Així que efectivament, vaig endur-me, entre molts altres, la famosa “Emperadriu dels Eteris” de la Laura Gallego.
He de dir que no vaig acabar decepcionada, més que res, perquè ja sabia el que m’hi esperava quan el vaig agafar del meu estant.
No és la millor novel·la del segle, però gràcies a ella, a les llargues estones a la platja, no em vaig avorrir.
Francament crec que hauré d’anar interessant-me per altres coses i deixar que la meua vena fantàstica descanse algun temps, que li convé.
“- Però, si algú ha d’anar a buscar-lo, perquè has de ser precisament tu?
La Bipa va mossegar-se el llavi inferior, insegura sobre la resposta que havia de donar.
- Perquè si no ho faig jo, no ho farà ningú.”
dimecres, de setembre 24, 2008

Petjades

Para i mira la sorra. Ha anat deixant un llarg rastre de petjades amb el peus descalços.
El Sol crema amb la intensitat del migdia encara que són les set de la vesprada.
S’ajup un cop més per a mullar-se la cara amb aquesta aigua salada; i mentre fa una mena de tassó amb les mans per a refrescar-se també el bescoll, mira les ones que li trenquen prop del peus i sent la textura de la sorra tova entre els dits.
La suor li regalima per l’esquena i li deixa marca a la camisa.
Veure el mar tan blau i cristal·lí li dona ganes de tirar-s’hi, però amb la roba xopa no es pot córrer, així que ho guarda per a més tard.
Gira el cap i veu que les ones ja han esborrat part del camí que han fet els seus peus.
I es posa dreta, decidida, i amb un última somriure reprén la correguda.
dimarts, de setembre 23, 2008

Mem: 14 coses que em fan feliç...

Aquest mem m’he l’ha passat la Carme Rosanas de "Nova col·lecció de moments"
He de dir que en ma vida havia fet un mem (ja sabeu que no porte molt temps fent caseta en aquest blog) però era plaent fer-lo...

1- M’encanta escoltar música, és la meua passió (potser més i tot que escriure)
2- Anar a la platja i tombar-me a la sorra mentre veig el blau del mar.
3- Gitar-me per la nit i que estiga plovent i així que la cançó de la pluja siga la que faça agafar el son.
4- Riure (molt), per qualsevol cosa i en qualsevol moment (això si que siguen adequats eh?). Us heu adonat que després de riure les coses que et passen mai són dolentes?
5- M’agrada el moment d’arribar a casa quan plou i canviar-te les sabatilles i els calcetins (que evidentment estan mullats!) i posar-me les sabatilles d’estar per casa.
6- Fer bogeries amb els meus amics (però de les sanes, eh?). Una vegada ens va enxampar una tronada d’estiu i vam haver de tapar-nos amb una tovallola d’aquestes de lavabo que jo portava a la motxilla.
7- Fer massatges (i que me’ls facen) sobretot al cap, en els cabells.
8- Gitar-me a les tantes de la matinada llegint (o escrivint si es que m’ha vingut la inspiració).
9- Anar pel carrer i que una persona et mire als ulls i et sostinga la mirada fins que passa de llarg.
10- Passar-me hores a la sala amb la televisió apagada i mirant el foc mentre parle amb les amigues de tota la vida.
11- Fer-me una abraçada amb les persones que estime, però de les de veritat.
12- Veure un xiquet acabat de nàixer i que t’agafe el dit amb la seua menudeta mà.
13- Anar al cinema amb els meus amics, com tota la vida, amb un cucurutxo gegant de roses que no t’acabes ni a la de tres.
14- El meu dia a dia.


Creia que seria difícil escriure les coses que em fan feliç, però fins i tot resulta que m'han faltat apartats!

En fi crec que aquest mem el podria passar a...

El pèndol de petites oscil·lacions

Petita criatura


divendres, de setembre 05, 2008

Quan encara està molla...

Passa la mà pel mirall per llevar el baf que l'entela, l'espai suficient per a poder veure's la cara. Tampoc li cal res més. S'observa al mirall i uns ulls emmarcats per ombres li retornen una mirada vidriosa.
Agita el cap sota una tovallola per a eixugar-se els cabells. Quan se la treu els rinxols castanys li cauen pels muscles, encara molls. El serrell li tapa gran part del front.
Es passa els dits entre els cabells amb una mà, i amb l'altra trau del calaix una xicoteta pinta. Deixa caure la tovallola a terra, i aquesta queda feta un bolic prop dels seus peus, talment com si es tractara d'un animal ferit.
Pentina els seus rinxols, conscient de que, encara que els estire, tornaran a la seua forma habitual així que la pinta vaja cap a un altre lloc. Quan li pareixen suficientment pentinats guarda la pinta al calaix, recull la tovallola i abans de sortir de l'habitació, dóna una última llambregada al mirall, d'on, evidentment, el seu reflex ha desaparegut.
diumenge, d’agost 31, 2008

Tornada

Després d’aquestes xicotetes vacances en les que no he anat a ningún lloc en concret i malgrat això m’he corregut la seca, la meca i la vall d’Andorra, després dels intents fracassats de fer-me morena i després d’haver passat tanta calor, he decidit tornar.
S’estava bé gaudint del Sol, però la veritat es que anhelava poder tornar a abocar paraules als fulls en blanc de l’ordinador que (ja era hora!) m’he comprat i volia estrenar.
Però com que sóc un cul inquiet l’ordinador no ha sigut l’única cosa que he canviat i m’he mudat de casa.
Perquè encara que a l’anterior estava bé, aquesta s’adapta més als meus coneixements informàtics que són mes aviat pobres...
És bo tornar a la normalitat del dia a dia.
Espere que el nou establiment em dure molt de temps... temps per a escriure noves històries.
dijous, de juliol 24, 2008

Per fi!

Desprès d’una temporada de treball esgotadora i sense quasi vacances he decidit agafar-me uns dies (prou llargs) per a relaxar-me una miqueta i mirar d’enfosquir la meua pell blanca…
Marxe unes setmanes però… el dia 30 d’agost, allargant-me una miqueta més per a descansar, tornaré a estar aci.
Fins aleshores!!!
dilluns, de juliol 14, 2008

A l'ampit de la finestra

Estic preocupada, el meu gosset encara no ha tornat des d’aquest dia en que vam sortir a perseguir àngels.
Li vaig donar fins a l’hora de dinar per a aparèixer i com que no ho feia vaig sortir a buscar-lo. No hi havia rastre d’ell per ningun lloc i desanimada vaig tornar a casa.
Ara, mentre prepare el dinar, pense que si haguera continuat caminant, potser hauria trobat l’àngel i així el meu gosset no hauria decidit sortir a buscar-lo ell sol.
El temps no acompanya el meu estat d’ànim. Els núvols que l’altre dia semblaven tant juganers, ara tanquen el cel amb les seues obres obscures i fan que el bosc que hi ha al costat de casa semble extret d’una novel·la d’Stephen King. Sembla tenebrós i fins i tot sembla que les ombres dels arbres dancen al compàs de la pluja que no tardarà en caure.
I és en girar-me que el veig.
El plat que portava a les mans em cau estrepitosament fent-se miques en terra i em queda parada sense poder reaccionar.
Però tanque els ulls un segon i la figura ha desaparegut. Han sigut unes mil·lèsimes, però l’àngel que estava recolzat a l’ampit de la finestra ja no hi és, i tot queda com en un somni.
Quan reaccione torne a tenir al meu gosset als peus.
divendres, de juliol 11, 2008

Es deixa la vida en el camí...

Corre depresa, no s’atura mai. Deixa camins sinuosos darrere seu sense pensar que, potser, els petits camins desemboquen en els senders somiats.
Deixa ales trencades que mai podran tornar a remuntar el vol; deixa somnis perduts entre calaixos que mai podran tornar a trobar perquè mai ningú els tornarà a buscar…
Corre depresa, no s’atura mai. Corre fins que els seus peus descalços li criden que pare, criden de dolor. Però ell no els fa cas, no fa cas de ningú i corre fins que ho perd tot pel camí, fins que no li queda ni el nom, ni la por, ni la vida…
dimarts, de juliol 08, 2008

Anònim

No recorda qui és, no sap el seu nom, ni tan sols té la mínima idea d’on es troba. Simplement està. Resta palplantada entre uns matolls, que no sap de que són, amb la mirada perduda entre les pedres del terra moll.
No hi ha Sol, però tampoc núvols que tapen el cel. Tot plegat resulta estrany.
El cel no és fosc, no hi ha llum però continua vegent tot el que la rodeja. Comença a caminar sense por de caure.
Aleshores veu aparèixer d’entre el no-res una figura semblant a ella, sense nom… No té por, es queda parada mentre la figura se li acosta i se li planta davant. S’assemblen però no són iguals, l’altre té els ulls blaus, grans però tristos.
Es pregunten i es responen amb la mirada, ningú sap res de ningú.
Sense parlar es van allunyant, separant-se i seguint camins diferents, són diferents.
Ella arriba fins a una espècie de barrots que li tallen el pas. A l’altra banda hi ha més figures, semblants però no iguals a ella que la miren encuriosits i fins i tot amb por.
Una figura més xicoteta s’acosta als barrots i la mira; desprès torna al seu lloc corrents i agafa de la mà a una altra figura més gran.
Una veu les allunya a totes del seu camp de visió. No ho entén bé, que significa que el zoològic humà tanca les seues portes fins demà?
dilluns, de juliol 07, 2008

Quan em mires als ulls...

Em desperte i la meua ment corre fins als teus cabells, els meus dits s’entrellaçen amb els teus rinxols negres mentre somrius amb els ulls tancats.
De cop els obris, i em fas un somriure encara més gran i em veig reflexada en els teus ulls.
En aquest moment tinc la certesa de que quan em mires als ulls res no em fa por i em podria perdre dins refugiant-me de tot al meu racó preferit.
dissabte, de juliol 05, 2008

Llàstima no haver-lo atrapat...

Tanca la porta, aleshores jo surt disparada de l’habitació, perseguint-lo silenciosament per a que no es done conter. El veig girar el cantó del passadís i esmunyir-se per una escletxa de la finestra que m’he deixat oberta. Malgrat que la lògica em diu que no podre passar per l’escletxa, opte per desafiar-la, i per estrany que semble, no em quede encallada.
Baixe de la paret d’un bot, en el que m’hagera pogut trencar una cama perfectament, i continue caminant sigilosament amb compte de no fer cap sorollet.
En aquest moment una estranya pluja comença a caure i mire cap al cel, això és el que li fa falta per a girar-se i descobrir-me rere seu. Escapa, i no em dona temps a seguir-lo.
Torne a casa, aquesta vegada utilitzant la porta, i em refugie entre els llençols mentre les gotes de la pluja cauen formant serps per la banda de fora del cristall.
Estic cansada, llàstima no haver atrapat aquell somni.
dimarts, de juliol 01, 2008

Perdut

L’àngel, que si que té millors dots deductius que jo, inicia la seua caminada inversa resseguint els llocs per on ha passat i va recollint el rastre de llum que jo no he trobat. Un parell de minuts desprès arriba al lloc on va començar la meua recerca i mira cap al cel entristit. Està cansat, el terreny que l’envolta no li es conegut i encara no sap molt bé com hi ha anat a parar.
Qualsevol que mirara en aquest moment cap al lloc on està plantat, no veuria res. Veuria una mena de resplendor tremolosa que es podria confondre amb boira i, afortunadament per a l’àngel, la gent d’avui en dia no es fixa en tot el que l’envolta.
Però avui el cel està ras i al gran llenç tan sols hi destaca un tímid Sol que pretén obrir-se camí.
Malgrat tot, encara queda algú al prat, algú que si que es fixa en el que l’envolta perquè ningú més li diu que no ho ha de fer, algú que no s’ha quedat convençut de la seua recerca i que encara vol seguir investigant, algú… el meu fox terrier.
S’ha quedat ajupit darrere uns matolls i quan l’àngel es mou decideix anar-hi darrere, talment com si fos un espia de les pel·lícules que veiem ell i jo per les vesprades.
Mentrestant, jo he arribat a casa i quan em done conter de que no hi és li done fins a l’hora de dinar, i si no sortiré a buscar-lo.
dijous, de juny 12, 2008

Quan l'amor esclata

Tanca la finestra al mateix temps que l’amor explota en tota l’habitació i trenca en mil bocins la seua ànima.
Crida a veu desgarrada i recull i es talla amb els bocins de la seua ànima, i crida llàgrimes de sang mentre cus les parts que la por ha anat arrancant.
Crida per estar callada tant de temps que la seua veu es podría perdent la seua lluminositat. Mentrimentres s’acarnissa i esgarrapa les ilusions clavant-se paraules enmig del cor.
I quan tot acaba s’asseu al peu de l’escala i mira com la llum de la lluna plena d’ombres tots els racons de l’habitació.
dimecres, de juny 11, 2008

Fred

I ell continua estés a terra mentre als seus dits s’acumula el pols d’un dia llarg. Les llàgrimes li corren cara avall en silenci, talment com si d’una pel·lícula muda es tractara. Ja ni els batecs tenen presa per a recòrrer el seu camí.
Recolze el cap a la paret i el deixe caure al cantó que hi forma amb la prestatgeria de la sala. El silenci em perfora la oïda, eixordador, i la meua ànima còrre a refugiar-se en un racó de la meua butxaca i intenta oculta-se.
L’únic que trenca aquest silenci esgarrifós és el constant degoteig d’aquest líquid carmesí que va formant un bassal a terra cada vegada més gran.
I finalment para i el silenci esdevé estúpid. Se que no deuria fer-ho, però no puc soportar una mirada morta i li passe la mà per la cara per a tancar-li les parpelles.
La vida abandona la profunditat dels seus ulls abans de tancar-li’ls i si em fixe encara puc veure com la llum que envoltava la pàl·lida figura desapareix, evaporant-se i passa a ser la mateixa foscor que impregna tota l’habitació.
dissabte, de juny 07, 2008

Nit de foc

Les flames devoren els arbres mentre milions d’ulls fixen les seues mirades en els llampecs taronja que produeix el foc mentre els troncs i les fulles cauen en el seu parany traïdor i defalleixen davall el pes asfixiant del fum i els vapors.
I mentre aquesta plaga converteix, l’abans verda torre, en un con ardent, llàgrimes daurades cauen com perles irrompint en la pista de ball on les flames dansen, apagant el seu ball i salvant, una vegada més, la vida de la nit.
dissabte, de juny 07, 2008

Recerca

Trepitge l’herba corrent i els meus peus a dures penes freguen les minúscules gotes cristal·lines que la rosada a format durant el matí. Les formes innocents dels núvols encara que es dibuixen trapelles al cel mentre còrrec cpa al punt on m’ha paregut veure’l caure fa tan sols un parell de minuts.
Un rastre estrany de llum impregna el sòl i és això el que utilitze per a seguir-li la pista. Però, els meus dots deductius deixen molt que desitjar i prompte perd el rastre de la llum, que desapareix ràpidament deixant-me amb un pam de nas i amb la boca tan oberta que haguera pogut deixar entrada al fox terrier que ha decidit seguir-me a la recerca.
Després de vagar un parell de minuts més, em done per vençuda i em retire tristament cap a la casa altre cop.
Mentrestant, una forma poc definida s’alça de l’herba a poc a poc, i s’espolsa del seu cos de llum les gotes de la rosada.
No està molt lluny, tal vegada l’haguera trobat si m’haguera donat més pressa i no s’haguera esfumat el rastre de l’àngel tan ràpidament, però ara no puc tornar i l’èsser lluminós resta un poc més assegut a terra abans d’alçar-se i posar-se a caminar.
dissabte, de maig 31, 2008

L'Internet

Quin rotllo és tenir internet… per al que l’internet vol! Ja fa unes dues setmanes l’ordinador va decidir pel seu propi compte agafar-se uns dies sabàtics.
El que jo hauria d’haver fet des del principi, com la resta de mortals del món sencer, era haver portat l’ordiandor a l’informàtic i que ell, que és el que en veritat entén, i tan sols ell, hagués ficat mà a la conexió i haver-la reparada en un parell de dies.
Però el meu exagerat esperit aventurer, va decidir fer-me creure que jo podia arreglar la conexió.
Per a què em feia falta a mi una persona amb estudis informàtics, si jo mateixa ho podia reparar? Segur que no allò no podia ser tan difícil!
Es clar, el que va passar i que era de esperar ( i el que imagine estareu pensant) va ser que a la pantalla de l’ordinador va aparèixer el típic avís de “el sistema no responde, error en la conexión”.
Després dels últims intents fracasats de llevar el trist cartellet, vaig decidir (finalment) que algú entés en la matèria reparara el que quedava de la meua eina de treball.
Evidentment encara tardarà alguns dies en recuperar-lo de les seues vacances improvisades, encara bo que es veu que no vaig toquejar res important ( el que equival a dir que l’avís hagera aparegut igual).
Bé ara escric des d’un portàtil que m’ha deixat un amic i no se quan podré tornar a escriure alguna cosa.
(La qual cosa em frustra prou, perquè m’agobia no poder escapar-me al meu racó sempre que ho desitge, però haguera sigut pitjor que ho haguera provocat jo i no el virus culpable de la meua reclusió).
dilluns, de maig 19, 2008

Anys

Crec que cada edat és la millor. Els anys que es compleixen i que a alguns els fan nosa, a mi m’alegren, i no m’importa dir que avui he complit un any més.
Diuen que càrrega a gust no pesa, i tenen raó. I encara que el temps passat amb la familia és el millor regal de tots, tampocno desagraden els llibres com a present d’un dia especial. Sobretot a algú, que com a mi, li agrada tant llegir, els llibres són sempre un encert.
Hi ha molta gent a qui li pesen els anys, a mi no, (encara que no crec que en tinga tants com per a sentir-me així, però tot arribarà).
A tota aquesta gent els diria que gaudeixquen perquè la vida són quatre dies… i tres els passem dormint.
dijous, de maig 15, 2008

Fantàstic

Continua navegant pels seus somnis mentre passetja entre escenaris insòlits. Mou el cos entre una tanca daurada o esquiva unes ombres que volen vendre-li un “no-sé-què” d’aquests que serveixen per a tot, però que no gastes per a res.
“On estic?” es diu a si mateixa mentre s’asseu a la vora d’un mar verd alga estranyament brillant i net.
Però, és una pregunta estúpida perquè una persona no es pregunta aquestes coses dins un somni.
I es sent feliç, mullant-se les puntes dels dits a l’aigua fluorescent i esguitant amb les mans al gos que sempre hauria volgut tenir.
Però llavors sent un soroll insistent i intenta ignorar-lo, però al final es converteix en un soroll tan molest i impertinent que li martelleja el cervell.
Aleshores obri la porta dels somnis de mala gana i deixa que s’hi escolen primer i li deixen espai per traure la mà i apagar el despertador.
La matinada treu el cap curiosa per la finestra entrant a veure-la abans de demanar-li permís. I mentre la llum del Sol va il·luminant cada racó de la seua habitació de llum daurada i reflectint-se en els rínxols despentinats que li cauen per damunt la cara, ella es perd entre l’estupidesa dels llençols que semblen convidar-la a entrar al món fantàstic un cop més.
dilluns, de maig 12, 2008

Caiguts

Estirada panxa enlaire a l’herba mentre mire el cel on les formes dels núvols es dibuixen divertides per a mi.
Si m’esforçe molt puc endevinar un gnom que em mira un poc enfadat tal vegada perquè no faig altra cosa que prendre el sol per veure si puc enfosquir un poc la meua pàl·lida pell. Desvie la vista del gnom i ensopegue amb el que pareix… un cor? No, no m’agrada aquest núvol, massa coent. Això ho pot veure qualsevol, és fàcil.
A mi m’agrada buscar motius difícils als núvols, coses que no pot veure qualsevol. Tot açò em recorda a quan era xicoteta i em podia entretindre amb les meues amigues tota l’hora de l’esplai a l’escola fent aquestes coses.
Hm veig… un paraigües? Si! És un paraigües obert que intenta parar les gotes d’aigua, que segurament abocaran d’ací a poc els seus companys foscos, i que si no m’alce prompte es probable que jo taste també.
Mentre observe el cel i els núvols que poblen la seua cúpula, decidint el moment en qual deixar de tenir aquesta peresa, mire perdre’m en la seua immensitat.
Fou precisament perdent-me en el blau cel, quan el vaig veure per primera vegada i potser fóra l’última, el primer de tots els àngels caiguts.
dissabte, de maig 10, 2008

A cau d'orella

Mira el foc, potser li porta inspiració. Aleshores pense, ell mira el foc mentre li porta inspiració i jo escric el que ell m’inspira. Al cap i a la fi és una cadena, no?
Hui la casa està tranquil·la, tan sols es sent el constant crepiteig del foc i el sorollet frenètic de la consola del xiquet. Però no m’importa aquest sorollet impertinent, perquè des del carrer m’arriba l’últim soroll, el que els neutralitza tots. Plou.
I encara que em sap molt greu que aquesta pluja no em deixarà eixir hui a donar la volta nocturna, per una altra banda m’agrada la pluja.
Mon pare sempre em deia que si plou, quan vas a dormir, es com si t’estigueren cantant una cançó a cau d’orella.
“Però la pluja ho canvia tot” pense. Perquè si no estiguera plovent no sentiria la consola del xiquet perquè no l’hauria pogut mantenir a casa, hauria eixit amb els amics; tampoc sentiria el crepiteig del foc perquè, segurament, jo no estaria asseguda al sofà rellegint les “Memòries d’Idhun” que he deixat a la meua falda per no tenir que pujar a la meua habitació quan em canse d’escriure.
Com tampoc estaria asseguda al sofà mirant la flama que, a poc a poc, va rossegant el tronc que he posat a la llar per a no tindre fred; ni sentiria la pluja quan cau sobre els cotxes, les cases i els paraigües dels qui s’han atrevit a eixir de casa per creuar el carrer ara convertit en un riu.
Tampoc sentiria el córrer de la gent a la qual ha sorprès el temporal sense un paraigües i que ara corre amagant-se per baix dels balcons. La pluja ho canvia tot.
He hagut d’anar a comprar per a afegir al sopar dos plats més que han vingut ara mateix convidats, i quan he arribat a casa anava xopa, el meu propi paraigües m’ha servit de ben poc.
Però m’és igual, tot això no m’importa tant com saber que aquesta nit, malgrat tot, m’adormiré mentre la pluja em canta la seua cançó a cau d’orella.
dilluns, de maig 05, 2008

Tristament teua

Sola, enmig de la foscor, d’empeus tota sola. Que apagats són els colors del seu voltant; que buides les formes i que poc sòlides les excuses.
El Sol, aquest astre brillant, tan jove ell. Ell, que amb el seu foc ens deixa tan simples, tan insignificants, tan llunyans… Ens veurà? Realment ell percebrà la nostra existència?
Pensa si és normal el que ara sent. Jo no crec que ho siga.
Els sorolls li foraden les orelles i li penetren al cervell on ella els coordina com pot, atabala.
No troba mai ningú que l’escolte quan li passen aquestes coses, quan el seu ànim s’arrossega per terra i la vida li dóna aquestes desil·lusions tristes.
Està cansada, cansada de ser la biga principal que sosté sa casa. Una biga que sempre ha cregut forta perquè era ferma i sòlida, però que ara es panseix, deprimida, sobre ella mateixa.
Quantes cavil·lacions! Ara ja no torba llum en la foscor, ara ja no hi ha sortida fàcil a l’obscuritat que envolta els seus pensaments. Però, una vegada més, la imatge de la mà la treu d’aquella cova i li ensenya a fugir de l’obscuritat i anar a buscar una llum al sostre per on poder eixir altra vegada.
dissabte, de maig 03, 2008

Tard

Tard. La nit es dibuixa fosca enmig del cel, enmig d’aquest cel on l’únic que trenca el color negre són les estrelles que fan pampallugues.
Mentre trec la part superior del cos per la finestra, observe una de les estrelles més grans, una de les boniques que destaca per damunt totes les demés i que irradia un llum que fa que els núvols que volen passejar-se per davant seu i tapar-la, semblen d’allò més fantsmagòrics, quasi irreals.
Quan ja ningún dels núvols sembla que tinga ninguna intenció per a apartar-se, torne cap endins, cap a dins la casa, on la foscor, per falta de llums, se m’engoleix.
A les palpentes intente tornar al lloc on tinc el meu llibre i veig una pampalluga semblant a la d’una estrella al final del passadís. Quan m’acosta a veure que és, m’apareix una xiqueta de cabells rossos a la que faig tornar al llit.
- Descansa Núria.
I m’allunye passadís avall mentre veig desaparèixer els cabells rossos de Núria baix els llençols.
Finalment aplegue al sofà on encara m’haurè de quedar una estona bastant llarga. Lluna riallera em dedica una mirada sorna des del balcó on, encara que ella no ho vuiga, se que em vigilarà fins que s’apague la llum de les estrelles que brillen al seu voltant, fins que ella s’amague i done el seu relleu al Sol, fins que el tard pase a ser matí.
dijous, de maig 01, 2008

"La daga", de Phil Pullman

Hui crec que puc parlar d’alguna cosa que tinga relació amb mi mateixa. Aquest matí (desficiosa com jo sola) m’he despertat a les vuit menys quart disposada a anar-me’n Déu sap on. La qüestió és que, com que després de deu minuts, he descobert que no podia tornar-me a adormir, he decidit fer alguna feina i acabar-me el llibre de “La Daga” de Philip Phullman que tenia començat i del qual em faltaven tan sols dos capítols.
He de dir que encara que la gent que m’envolta insisteix a comprar-me llibres amb una literatura més realista que no les meues novel·les de fantasia, cosa de la que els estic molt agraïda perquè m’encanta llegir qualsevol cosa (que estiga ben escrita clar està), crec que els relats fantàstics continuen sent el gènere que més m’agrada.
La novel·la de Phullman que acabe de llegir m’ha sorprès molt gratament, ja que com que havien tret fins i tot una pel·lícula d’aquesta trilogia, esperava una història més simple i no tan complexa com ho és.
Phullman ha creat un univers tan complet que de vegades em podia perdre pels paratges que descrivia en alguna de les seues pàgines. Té molts detalls, explica des de les religions dels habitants, i l’origen d’aquestes fins a l’arbre genealògic de tota una família.
“La Daga” és la segona part de la trilogia de la matèria obscura que té com a protagonista una xiqueta d’uns dotze anys que és veu embolicada en una guerra que canviarà el curs de la història de molts móns.
Encara que al principi no m’enganxava molt perquè la trobava poc original i la mateixa història de totes, desprès no podia desenganxar el nas de les fulles.
Bé, ara pense llegir-me la tercera part, “El llargavistes d’ambre”, abans de poder començar per fi amb els meus regals de Sant Jordi (que, per cert, no inclouen res de literatura fantàstica), encara que estic oberta a suggerències per a quan els acabe.
dimarts, d’abril 29, 2008

Cops (II)

Sonen sirenes, sirenes de salvació. El rostre d’ell emmudeix de por, però és una por diferent a la seua, ella té esperança, ell no.
Es sent cedir la porta de baix i botes policials pugen l’escala corrents.
Ell, presa del pànic, s’abalança sobre ella en un últim intent per a fer-li mal. El cos àgil d’ella fa una “finta” elegant i l’esquiva. Desprès alça els punys i agafa el llum de la tauleta de nit disposada a defendre’s una vegada més, una última vegada.
Però un policia entra corrent en l’habitació i l’agafa a ell, que intenta alçar-se de terra.
Primer es debateix i desprès la mira amb cara de gosset abandonat.
- Perquè m’ho fas açò?
Desprès l’insulta, però, ja no el sent. Es deixa caure a terra i unes llàgrimes li llisquen galta avall.
Un policia li pregunta si es troba bé.
- Millor.
Mentre el veu marxar, emmanillat i debatent-se entre dos policies, el que té al costat li pregunta:
- Era el primer cop que li havia fet això, senyoreta?
Una fina capa boirosa va entelant-li la vista i va privant-la dels seus sentits.
Els cops, que abans no notava, ara se li refreden i tot el cos li mal. Però ja no té por.
- No era el primer cop, però si que ha sigut l’últim.
dissabte, d’abril 26, 2008

Cops (I)

No ha sigut el primer cop. La primera vegada li prometre que no tornaria a passar, la segona es va posar a plorar i li va suplicar que no se’n anara quan ella va amenaçar de fer-ho, la tercera vegada no li va importar i va deixar de suplicar; desprès d’aquesta ja no en porta el compte.
Ara fa la maleta depresa, ja ha trucat a una amiga i a la policia, ja venen.
Clava amb preses tota la seua roba dins la maleta i les bosses, buida els calaixos amb por i posa els objectes personals a la motxilla. Records que ni ell ha pogut esborrar de la seua memòria, troben el seu lloc al fons d’una bossa.
Claus. Es senten els seus passos per baix.
Però, ja no té por, venen a ajudar-la. L’únic que té ara és ira: com ha deixat que aquest imbècil li desfés la vida? Com el va poder creure quan ell suplicava que no l’abandonara? Com va poder creure que feia esforços per canviar?
Ell entra a l’habitació, mira la bossa, la maleta i la motxilla, i desprès la mira a ella.
Els ulls se li empetiteixen i se li formen dues ratlles en comptes d’ells.
La senyala amb un dit acusador.
- Tu…
Ho diu amb un to amenaçador que segurament li arriba des del fons de la seua corcada ànima.
Avança cap a ella amb els braços estesos cap endavant sense deixar de repetir el seu nom.
Ella alça el cap i el mira amb seriositat i amb el rostre ennegrit.
- Si hem toques ets home mort.
Aquesta vegada el seu nom ve de forma burlesca, com rient-se d’ella, malfiant-se.
“Com m’he pogut llançar a perdre per açò? Mai, mai tornaràs a fer-me mal”
A tornat la por, però és una por diferent, rància, cansada d’aparèixer.
dijous, d’abril 24, 2008

Enamoradís

Encara és prompte; prompte per a començar a parlar. No saben que dir-se, és noten cohibits, encara que es coneixen massa bé, i això no intenten negar-ho.
Se’ls fa estrany estar-se així, abans no havien tingut que buscar les paraules exactes per a dir… res.
No tenen res que dir-se? Si, tenen moltes, moltíssimes coses que contar-se. Tal vegada siga aquest el problema, però…
Fins ara només havien sigut amics i res més. Tenen por, dubtes i preguntes.
Massa coses, massa diferents, massa confuses.
Cadascun d’ells dos pensa i planifica el gest més simple abans de realitzar-lo. També mira, atentament, el gest que fa l’altre i tracta de no avergonyir-se si ell o ella alça els ulls i se’ls troba mirant.
Tantes emocions barrejades en un còctel tan irresistible que qualsevol voldria provar.
Llavors un dels dos acosta la mà, frega la de l’altre i l’altre li l’agafa.
Tremolors, nervis… però, ja no hi ha preguntes, ni dubtes, ni por.
Un simple contacte a posat ordre allà on no hi havia.
No és meravellós?
dimecres, d’abril 23, 2008

"Perquè res és tot blanc o tot negre"

Per fi, ja tinc el meu Sant Jordi. En el dia que, pot ser, siga el més esperat de l’any, per fi m’ha arribat el meu torn. El meu regal ha sigut un llibre titulat Somiant Palestina d’una jove xica (dic jove perquè té uns quinze anys) nascuda a Itàlia però d’arrels egípcies anomenada Randa Ghazy.
La història narra la Palestina actual, però no només el dolor i la por, sinó també la vida que porten, o intenten portar, els seus habitants.
M’ha encantat la frase que ve de capçalera del llibre: “perquè res és tot blanc o tot negre”.
De moment no puc contar-vos res més d’aquest llibre, però serà el primer que faré quan l’acabe.
Ara, que s’he m’amuntona la faena, primer he d’acabar la daga i després ja parlarem…
Espere que a tota la gent que, com a mi, li agrada tant escriure i llegir, sincerament, espere que siga un dia amb tant de goig com ho ha sigut per a mi.
Feliç dia de Sant Jordi per a tots els enamorats de la literatura.
dimarts, d’abril 22, 2008

Escapar

Sospira. La tallen els seus ulls, la colpegen durs, freds com muralles impenetrables.
Corre, no mira enrere. Sap que si mira l’estarà esperant aquesta mirada penetrant glaçada. I comença a perseguir-la i per més depresa que ella córrega sap que acabarà agafant-la, que encara que s’amague la trobarà.
Només una mà podria traure-la d’aquest malson refugiar-la de la mirada gèlida i de la por que l’acompanya.
Però, aquesta mà es tan sols una il·lusió, perquè mai ha estat ací, aquesta mà que pot ser no estiga mai, però a ella li sobra aquest fugaç pensament per a volar uns segons.
Li dona ànims per a poder escapar l’ajuda a deixar enrere el seu passat per a anar a trobar-se cara a cara amb el seu futur.
Li inspira l’alé necessari per a girar-se i dedicar-li una mirada burleta al seu perseguidor i fer-li un gest poc apropiat abans de córrer altra vegada i escapar una vegada més de la mort.
dilluns, d’abril 21, 2008

Mal d'ànima

Els cabells li cauen enmig la cara, tapant-li els ulls tan grans que té. Però, no es molesta en moure’ls del lloc. Per a què?
Es nota tot el cos entumit, però al mateix temps no se’l nota.
El cor li perfora el pit i amenaça en eixir-li per ací, disparat, si no mira de tranquil·litzar-se. Però no pot, no ho intenta. Encara que li fa mal, desitja que passe, que el seu cor s’escape i la deixe en pau. Desitja que pare.
Llavors, s’adona que no ho vol. No vol que pare, vol viure. I s’aferra al dolor, a aquest dolor punyent que li diu que està viva. S’aferra com qui s’aferra a la vida.
I, a poc a poc, el dolor minva i la va tornant lentament fins a la realitat, a la realitat odiosa que comença a convertir-la en el que ara és. La seua realitat.
I finalment el dolor para, i ella torna.
S’aparta els cabells humits per les llàgrimes i respira a fons. El cor li torna al seu lloc i el cos se li desentumeix.
Ara no és l’única que plora, el cel plora amb ella.
Fins un altre cop.
diumenge, d’abril 20, 2008

Arribada

Sempre he pensat que escriure i llegir, és una manera de desemboiregar-te.
Per a mi escriure o llegir és com refugiar-me en algun lloc tranquil en el que ningú em pot trobar, ningú em destorba.
És obrir nous camins cap a nous móns que, jo amb la força de la imaginació, puc crear, és trobar-me amb tot tipus de personatges amb els que conversar i divertir-me, és plorar amb les seues tragèdies i divertir-me amb les seues aventures, és explorar els seus móns, les seues ciutats, és riure sent amiga seua o patir quan els passa alguna cosa.
És contar-li els meus secrets a una fulla en blanc, on hi puc deixar les meues llàgrimes, les meues penes acumulades al llarg d’un dia dur.
Per a mi significa tot açò.
Per això vull fer-me el meu racó, ací al meu blog, per a que també vosaltres compartiu totes aquestes coses amb mi i poder llegir les meues històries a aquestes pàgines en blanc que desde hui són i seran les meues confidents.