Hui crec que puc parlar d’alguna cosa que tinga relació amb mi mateixa. Aquest matí (desficiosa com jo sola) m’he despertat a les vuit menys quart disposada a anar-me’n Déu sap on. La qüestió és que, com que després de deu minuts, he descobert que no podia tornar-me a adormir, he decidit fer alguna feina i acabar-me el llibre de “La Daga” de Philip Phullman que tenia començat i del qual em faltaven tan sols dos capítols.
He de dir que encara que la gent que m’envolta insisteix a comprar-me llibres amb una literatura més realista que no les meues novel·les de fantasia, cosa de la que els estic molt agraïda perquè m’encanta llegir qualsevol cosa (que estiga ben escrita clar està), crec que els relats fantàstics continuen sent el gènere que més m’agrada.
La novel·la de Phullman que acabe de llegir m’ha sorprès molt gratament, ja que com que havien tret fins i tot una pel·lícula d’aquesta trilogia, esperava una història més simple i no tan complexa com ho és.
Phullman ha creat un univers tan complet que de vegades em podia perdre pels paratges que descrivia en alguna de les seues pàgines. Té molts detalls, explica des de les religions dels habitants, i l’origen d’aquestes fins a l’arbre genealògic de tota una família.
“La Daga” és la segona part de la trilogia de la matèria obscura que té com a protagonista una xiqueta d’uns dotze anys que és veu embolicada en una guerra que canviarà el curs de la història de molts móns.
Encara que al principi no m’enganxava molt perquè la trobava poc original i la mateixa història de totes, desprès no podia desenganxar el nas de les fulles.
Bé, ara pense llegir-me la tercera part, “El llargavistes d’ambre”, abans de poder començar per fi amb els meus regals de Sant Jordi (que, per cert, no inclouen res de literatura fantàstica), encara que estic oberta a suggerències per a quan els acabe.