Estic preocupada, el meu gosset encara no ha tornat des d’aquest dia en que vam sortir a perseguir àngels.
Li vaig donar fins a l’hora de dinar per a aparèixer i com que no ho feia vaig sortir a buscar-lo. No hi havia rastre d’ell per ningun lloc i desanimada vaig tornar a casa.
Ara, mentre prepare el dinar, pense que si haguera continuat caminant, potser hauria trobat l’àngel i així el meu gosset no hauria decidit sortir a buscar-lo ell sol.
El temps no acompanya el meu estat d’ànim. Els núvols que l’altre dia semblaven tant juganers, ara tanquen el cel amb les seues obres obscures i fan que el bosc que hi ha al costat de casa semble extret d’una novel·la d’Stephen King. Sembla tenebrós i fins i tot sembla que les ombres dels arbres dancen al compàs de la pluja que no tardarà en caure.
I és en girar-me que el veig.
El plat que portava a les mans em cau estrepitosament fent-se miques en terra i em queda parada sense poder reaccionar.
Però tanque els ulls un segon i la figura ha desaparegut. Han sigut unes mil·lèsimes, però l’àngel que estava recolzat a l’ampit de la finestra ja no hi és, i tot queda com en un somni.
Quan reaccione torne a tenir al meu gosset als peus.