| diumenge, setembre 28, 2008 |
L'hora... |
- Vine amb mi...- va dir ella.
I el vell va allargar la mà per agafar-li la seua i va somriure.
- Què ja és l’hora de marxar?- va preguntar-li amb la curiositat d’un xiquet.
Ella va assentir bondadosa i li va passar el braç per sobre els muscles, en un gest protector.
Ell va agafar aire i els es van anar allunyant lentament, cap a l’horitzó.
I el vell va allargar la mà per agafar-li la seua i va somriure.
- Què ja és l’hora de marxar?- va preguntar-li amb la curiositat d’un xiquet.
Ella va assentir bondadosa i li va passar el braç per sobre els muscles, en un gest protector.
Ell va agafar aire i els es van anar allunyant lentament, cap a l’horitzó.
6 comentaris:
Ja firmaríem tots, poder marxar amb aquesta placidesa. Segure que tindrà un bon viatge i una bona arribada.
curiositat de xiquet fins l'últim moment
Carme m'ha llevat les paraules de la boca. Tant de bo fos així de plàcid i tan ben acompanyats...
A tots ens arribarà l'hora un dia o altra però que sigui així tal com ho descrius, ple de poesia :)
anem!
bon escrit
salut!!
M'he quedat amb les ganes de conèixer-te! :( A tu i a en Josep Manel. Esper que hi hagi una altra ocasió en un futur. Sé que l'acompanyant eres tu pel post que ha deixat en Josep Manel al seu blog. No saps lo intrigada que estava de saber qui era l'acompanyant misteriós ;)
Besets!
Publica un comentari