Sonen sirenes, sirenes de salvació. El rostre d’ell emmudeix de por, però és una por diferent a la seua, ella té esperança, ell no.
Es sent cedir la porta de baix i botes policials pugen l’escala corrents.
Ell, presa del pànic, s’abalança sobre ella en un últim intent per a fer-li mal. El cos àgil d’ella fa una “finta” elegant i l’esquiva. Desprès alça els punys i agafa el llum de la tauleta de nit disposada a defendre’s una vegada més, una última vegada.
Però un policia entra corrent en l’habitació i l’agafa a ell, que intenta alçar-se de terra.
Primer es debateix i desprès la mira amb cara de gosset abandonat.
- Perquè m’ho fas açò?
Desprès l’insulta, però, ja no el sent. Es deixa caure a terra i unes llàgrimes li llisquen galta avall.
Un policia li pregunta si es troba bé.
- Millor.
Mentre el veu marxar, emmanillat i debatent-se entre dos policies, el que té al costat li pregunta:
- Era el primer cop que li havia fet això, senyoreta?
Una fina capa boirosa va entelant-li la vista i va privant-la dels seus sentits.
Els cops, que abans no notava, ara se li refreden i tot el cos li mal. Però ja no té por.
- No era el primer cop, però si que ha sigut l’últim.

No ha sigut el primer cop. La primera vegada li prometre que no tornaria a passar, la segona es va posar a plorar i li va suplicar que no se’n anara quan ella va amenaçar de fer-ho, la tercera vegada no li va importar i va deixar de suplicar; desprès d’aquesta ja no en porta el compte.
Ara fa la maleta depresa, ja ha trucat a una amiga i a la policia, ja venen.
Clava amb preses tota la seua roba dins la maleta i les bosses, buida els calaixos amb por i posa els objectes personals a la motxilla. Records que ni ell ha pogut esborrar de la seua memòria, troben el seu lloc al fons d’una bossa.
Claus. Es senten els seus passos per baix.
Però, ja no té por, venen a ajudar-la. L’únic que té ara és ira: com ha deixat que aquest imbècil li desfés la vida? Com el va poder creure quan ell suplicava que no l’abandonara? Com va poder creure que feia esforços per canviar?
Ell entra a l’habitació, mira la bossa, la maleta i la motxilla, i desprès la mira a ella.
Els ulls se li empetiteixen i se li formen dues ratlles en comptes d’ells.
La senyala amb un dit acusador.
- Tu…
Ho diu amb un to amenaçador que segurament li arriba des del fons de la seua corcada ànima.
Avança cap a ella amb els braços estesos cap endavant sense deixar de repetir el seu nom.
Ella alça el cap i el mira amb seriositat i amb el rostre ennegrit.
- Si hem toques ets home mort.
Aquesta vegada el seu nom ve de forma burlesca, com rient-se d’ella, malfiant-se.
“Com m’he pogut llançar a perdre per açò? Mai, mai tornaràs a fer-me mal”
A tornat la por, però és una por diferent, rància, cansada d’aparèixer.

Encara és prompte; prompte per a començar a parlar. No saben que dir-se, és noten cohibits, encara que es coneixen massa bé, i això no intenten negar-ho.
Se’ls fa estrany estar-se així, abans no havien tingut que buscar les paraules exactes per a dir… res.
No tenen res que dir-se? Si, tenen moltes, moltíssimes coses que contar-se. Tal vegada siga aquest el problema, però…
Fins ara només havien sigut amics i res més. Tenen por, dubtes i preguntes.
Massa coses, massa diferents, massa confuses.
Cadascun d’ells dos pensa i planifica el gest més simple abans de realitzar-lo. També mira, atentament, el gest que fa l’altre i tracta de no avergonyir-se si ell o ella alça els ulls i se’ls troba mirant.
Tantes emocions barrejades en un còctel tan irresistible que qualsevol voldria provar.
Llavors un dels dos acosta la mà, frega la de l’altre i l’altre li l’agafa.
Tremolors, nervis… però, ja no hi ha preguntes, ni dubtes, ni por.
Un simple contacte a posat ordre allà on no hi havia.
No és meravellós?

Per fi, ja tinc el meu Sant Jordi. En el dia que, pot ser, siga el més esperat de l’any, per fi m’ha arribat el meu torn. El meu regal ha sigut un llibre titulat Somiant Palestina d’una jove xica (dic jove perquè té uns quinze anys) nascuda a Itàlia però d’arrels egípcies anomenada Randa Ghazy.
La història narra la Palestina actual, però no només el dolor i la por, sinó també la vida que porten, o intenten portar, els seus habitants.
M’ha encantat la frase que ve de capçalera del llibre: “perquè res és tot blanc o tot negre”.
De moment no puc contar-vos res més d’aquest llibre, però serà el primer que faré quan l’acabe.
Ara, que s’he m’amuntona la faena, primer he d’acabar la daga i després ja parlarem…
Espere que a tota la gent que, com a mi, li agrada tant escriure i llegir, sincerament, espere que siga un dia amb tant de goig com ho ha sigut per a mi.
Feliç dia de Sant Jordi per a tots els enamorats de la literatura.

Sospira. La tallen els seus ulls, la colpegen durs, freds com muralles impenetrables.
Corre, no mira enrere. Sap que si mira l’estarà esperant aquesta mirada penetrant glaçada. I comença a perseguir-la i per més depresa que ella córrega sap que acabarà agafant-la, que encara que s’amague la trobarà.
Només una mà podria traure-la d’aquest malson refugiar-la de la mirada gèlida i de la por que l’acompanya.
Però, aquesta mà es tan sols una il·lusió, perquè mai ha estat ací, aquesta mà que pot ser no estiga mai, però a ella li sobra aquest fugaç pensament per a volar uns segons.
Li dona ànims per a poder escapar l’ajuda a deixar enrere el seu passat per a anar a trobar-se cara a cara amb el seu futur.
Li inspira l’alé necessari per a girar-se i dedicar-li una mirada burleta al seu perseguidor i fer-li un gest poc apropiat abans de córrer altra vegada i escapar una vegada més de la mort.

Els cabells li cauen enmig la cara, tapant-li els ulls tan grans que té. Però, no es molesta en moure’ls del lloc. Per a què?
Es nota tot el cos entumit, però al mateix temps no se’l nota.
El cor li perfora el pit i amenaça en eixir-li per ací, disparat, si no mira de tranquil·litzar-se. Però no pot, no ho intenta. Encara que li fa mal, desitja que passe, que el seu cor s’escape i la deixe en pau. Desitja que pare.
Llavors, s’adona que no ho vol. No vol que pare, vol viure. I s’aferra al dolor, a aquest dolor punyent que li diu que està viva. S’aferra com qui s’aferra a la vida.
I, a poc a poc, el dolor minva i la va tornant lentament fins a la realitat, a la realitat odiosa que comença a convertir-la en el que ara és. La seua realitat.
I finalment el dolor para, i ella torna.
S’aparta els cabells humits per les llàgrimes i respira a fons. El cor li torna al seu lloc i el cos se li desentumeix.
Ara no és l’única que plora, el cel plora amb ella.
Fins un altre cop.

Sempre he pensat que escriure i llegir, és una manera de desemboiregar-te.
Per a mi escriure o llegir és com refugiar-me en algun lloc tranquil en el que ningú em pot trobar, ningú em destorba.
És obrir nous camins cap a nous móns que, jo amb la força de la imaginació, puc crear, és trobar-me amb tot tipus de personatges amb els que conversar i divertir-me, és plorar amb les seues tragèdies i divertir-me amb les seues aventures, és explorar els seus móns, les seues ciutats, és riure sent amiga seua o patir quan els passa alguna cosa.
És contar-li els meus secrets a una fulla en blanc, on hi puc deixar les meues llàgrimes, les meues penes acumulades al llarg d’un dia dur.
Per a mi significa tot açò.
Per això vull fer-me el meu racó, ací al meu blog, per a que també vosaltres compartiu totes aquestes coses amb mi i poder llegir les meues històries a aquestes pàgines en blanc que desde hui són i seran les meues confidents.