Tanca la finestra al mateix temps que l’amor explota en tota l’habitació i trenca en mil bocins la seua ànima.
Crida a veu desgarrada i recull i es talla amb els bocins de la seua ànima, i crida llàgrimes de sang mentre cus les parts que la por ha anat arrancant.
Crida per estar callada tant de temps que la seua veu es podría perdent la seua lluminositat. Mentrimentres s’acarnissa i esgarrapa les ilusions clavant-se paraules enmig del cor.
I quan tot acaba s’asseu al peu de l’escala i mira com la llum de la lluna plena d’ombres tots els racons de l’habitació.

I ell continua estés a terra mentre als seus dits s’acumula el pols d’un dia llarg. Les llàgrimes li corren cara avall en silenci, talment com si d’una pel·lícula muda es tractara. Ja ni els batecs tenen presa per a recòrrer el seu camí.
Recolze el cap a la paret i el deixe caure al cantó que hi forma amb la prestatgeria de la sala. El silenci em perfora la oïda, eixordador, i la meua ànima còrre a refugiar-se en un racó de la meua butxaca i intenta oculta-se.
L’únic que trenca aquest silenci esgarrifós és el constant degoteig d’aquest líquid carmesí que va formant un bassal a terra cada vegada més gran.
I finalment para i el silenci esdevé estúpid. Se que no deuria fer-ho, però no puc soportar una mirada morta i li passe la mà per la cara per a tancar-li les parpelles.
La vida abandona la profunditat dels seus ulls abans de tancar-li’ls i si em fixe encara puc veure com la llum que envoltava la pàl·lida figura desapareix, evaporant-se i passa a ser la mateixa foscor que impregna tota l’habitació.

Les flames devoren els arbres mentre milions d’ulls fixen les seues mirades en els llampecs taronja que produeix el foc mentre els troncs i les fulles cauen en el seu parany traïdor i defalleixen davall el pes asfixiant del fum i els vapors.
I mentre aquesta plaga converteix, l’abans verda torre, en un con ardent, llàgrimes daurades cauen com perles irrompint en la pista de ball on les flames dansen, apagant el seu ball i salvant, una vegada més, la vida de la nit.

Trepitge l’herba corrent i els meus peus a dures penes freguen les minúscules gotes cristal·lines que la rosada a format durant el matí. Les formes innocents dels núvols encara que es dibuixen trapelles al cel mentre còrrec cpa al punt on m’ha paregut veure’l caure fa tan sols un parell de minuts.
Un rastre estrany de llum impregna el sòl i és això el que utilitze per a seguir-li la pista. Però, els meus dots deductius deixen molt que desitjar i prompte perd el rastre de la llum, que desapareix ràpidament deixant-me amb un pam de nas i amb la boca tan oberta que haguera pogut deixar entrada al fox terrier que ha decidit seguir-me a la recerca.
Després de vagar un parell de minuts més, em done per vençuda i em retire tristament cap a la casa altre cop.
Mentrestant, una forma poc definida s’alça de l’herba a poc a poc, i s’espolsa del seu cos de llum les gotes de la rosada.
No està molt lluny, tal vegada l’haguera trobat si m’haguera donat més pressa i no s’haguera esfumat el rastre de l’àngel tan ràpidament, però ara no puc tornar i l’èsser lluminós resta un poc més assegut a terra abans d’alçar-se i posar-se a caminar.