Desconnecta l’automàtic i torna en si. S’adona de que ha estat repassant una vegada i una altra la mateixa paraula. Les lletres redones quasi poden travessar el paper. Però es que no es pot concentrar des que el veié a la finestra, la veié a la finestra, no ho sap, no li importa. Està confusa.
Malgrat tot sap que no era un somni, era real. Va veure la seua llum, aquesta llum que semblava estranyament bruta, com tacada pel fang.
El va veure, la va veure, recolzat a l’ampit de la finestra. Aquest àngel, unes dècimes de segon. Però des d’aquell moment, no pot pensar en altra cosa.

Com quan fa molt de temps que no ixes a córrer, i necessites estirar un poquet abans de començar per a no sofrir imprevists que tallen la carrera, els meus dits estaven també freds després de tant de temps sense escriure...
I ho he sentit enmig l’ànima, però hi ha vegades que l’ “impossible is nothing” sembla tan impossible, que vaig haver de parar una temporadeta per a adaptar-me a la nova rutina després de l’estiu.
Mai m’he queixat de la rutina (no molt), però es que aquest any era tan nova...

Però bé, reconec que els meus dits ara ja calents i preparats per a tornar amb més seguida (si més no per vacances i caps de setmana) estaven desitjosos de posar-se a escriure de nou. Perquè a més crec que el fred també contribueix a congelar-me’ls un miqueta.